Bon dia,
Després dels darrers dies es bo ara agafar la perspectiva que tot plegat, perquè per molt que vulguin no ens no han tocat de debò el moll de l’os, només cal veure com va ser de realment impressionant el cant l’Himne Nacional a la Pl. Catalunya el passat diumenge dia 19 d’octubre, jo no he sentit retrunyir tan fort els Segadors mai! Escolteu, escolteu:
[dailymotion]http://www.dailymotion.com/video/x288djo_cant-dels-segadors-a-placa-catalunya_webcam?start=7[/dailymotion]
I mentre… el país va fent, per exemple un botó, aquí una iniciativa creativa de l’ANC i Òmnium de Berga, Visca l’Emperadriu SíSí!
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=bTeZsAzxd8k[/youtube]
Us adrecem, també, un article encertat d’en Victor Alexandre d’aquesta setmana al digital elsingular.cat
Com a darrer text us deixem una perla! La solidaritat d’uns quants sindicalistes Aragonesos i Madrilenys en una Carta Conjunta, que ens ensenyen, amb valentia, el que és la esquerra internacionalista de veritat i no aquesta amagada d’espanyolisme ranci que tants manifestos, igualment rancis, han fet. Visca Madrid i Visca Aragó i el meu poble, Barbastre!
Llegim i pensem en allò que es cabdal i deixem la banda lo més instrumental que ens han prohibit, ja que l’anima catalana no n’és pas d’instrumental i no podran amb ella!!
Salut i Perspectiva
Víctor Alexandre
La nova consulta
«Ja salivaven imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella»
La nit del 13 d’octubre passat moltíssims catalans van patir una gran decepció en saber-se que el consens dels partits sobiranistes, amb relació a la consulta del 9-N, s’havia esquerdat. Va ser una decepció lògica, ja que el mandat que aquests partits havien rebut de la ciutadania en les darreres eleccions al Parlament era que fossin capaços de superar les seves diferències i que fessin un exercici de maduresa i generositat en benefici del país. Malauradament, però, la unitat no ha reeixit i ha predominat aquell tret tan català del desacord, cosa que des d’un punt de vista psicològic és comprensible, perquè tres segles de sotmetiment i captivitat fomenten més la picabaralla interna que no pas l’audàcia i l’assertivitat, però hi ha moments en la història dels pobles en què els seus representants polítics han d’estar a l’alçada dels esdeveniments. Sobretot si està en joc el bé més preuat de la vida: la llibertat.
Tanmateix, no cal dramatitzar. Deixem el dramatisme per als partits espanyolistes, que, com és prou sabut, el practiquen amb força assiduïtat i altes dosis de teatralitat, i analitzem fredament tot el que han afirmat. Si ho fem, veurem fins a quin punt han quedat desencaixats amb la decisió catalana de seguir endavant amb el 9-N i el devessall d’atzagaiades que han arribat a dir per amagar el seu sentiment de derrota. Resulta que quan ja salivaven imaginant-se que el cap del president Mas els era servit en safata i que el procés català es rostia a la graella, algú ha fet petar els dits i els ha tornat a la realitat. El somriure, per tant, se’ls ha glaçat a la cara. Miquel Iceta ha dit que la consulta no tindrà “les mínimes garanties democràtiques”, Alícia Sánchez-Camacho ho ha reblat dient que “el procés independentista s’ha acabat” i Albert Rivera ha afegit que “Artur Mas hauria de dimitir, reconèixer el seu fracàs i demanar perdó”. Déu n’hi do, oi? Ja sabem que la manca d’arguments obliga a l’estirabot i fa que aflorin els anhels més pregons, però una mica de sentit del ridícul no els vindria malament.
En primer lloc, té gràcia que els qui afirmen que la consulta no tindrà cap garantia democràtica siguin els mateixos que han fet mans i mànigues al Congrés espanyol per impedir que els catalans votem. Deu ser que Iceta i Camacho no s’adonen que és Espanya qui, amb la criminalització del vot, es converteix en un Estat sense garanties democràtiques. Pel que fa a les demandes de dimissió de Ciudadanos al president Mas, acusant-lo d’haver fracassat, són per petar-se de riure. Resultava patètic veure Albert Rivera totalment descol·locat davant del faristol intentant convertir els seus desitjos en sentències. En realitat, la cara de Rivera, Camacho i Iceta, la tarda del dia 14, va ser el viu retrat del porter que s’acaba d’empassar un gol ben murri entre les cames i que, per dissimular-ho, en demana l’anul·lació i blasma enfurismat l’adversari. Pensa que, encara que no li facin cas, sempre podrà apaivagar la seva vergonya fent córrer la brama que el gol era il·legal.
Per altra banda, si, com diu l’espanyolisme, la nova consulta del 9-N és un “succedani” (Iceta), un “simulacre” (Camacho), una “farsa” (Camacho) i una “costellada” (Rivera), per què els treu de polleguera i la blasmen tan ferotgement? Per què hi dediquen tant de temps i tanta energia? Que tenen por, potser? Doncs sí, tenen por, molta por. Tenen por de les urnes, tenen por del resultat; tenen por de quedar en evidència, tenen por de tot allò que palesi a ulls internacionals la voluntat de Catalunya de ser un Estat independent, tenen por, en definitiva, d’haver d’assumir que Catalunya no serà mai més una Comunitat Autònoma ni la gallineta d’Espanya. Ells, que van a Madrid fins i tot per anar a fer un riu i que senten aquella ciutat com la capital del “seu país”, es pregunten esfereïts què faran d’ara endavant tot el dia a Barcelona. Tan importants que se sentien agafant el tren d’Alta Velocidad Española per resoldre els temes de la “Catalunya real”. Ves per on, ara resulta que en tindran prou d’anar a la plaça de Sant Jaume o als ministeris catalans en l’alta velocitat del metro català.
Pel que fa a les acusacions de “manca de garanties democràtiques” que han expressat aquestes veus –i també alguna altra amb molta iniciativa que es lleva cada dia amb el peu esquerre, però que acaba sempre afavorint el dret– caldria que ens diguessin quines garanties democràtiques van oferir les darreres eleccions catalanes manipulades pel govern espanyol amb injúries al president de Catalunya i amb l’atribució de falsos delictes a la seva persona? Que callades que van estar les esmentades veus, en pensar que la manipulació electoral els beneficiaria electoralment, i quin desengany que van tenir, en veure que Mas perdia escons però que el sobiranisme en guanyava encara més. Bé, en realitat, per ser precisos, sí que van parlar. Van parlar per sumar-se a la manipulació i a les injúries tot fent passar per veritables les mentides d’un diari franquista. Aquesta és la galdosa oposició que té l’independentisme a Catalunya. De moment, però, Catalunya ha fet escac a l’Estat espanyol i li ha dit: “Ara, si tens valor, emmordassa’m. Pensa, tanmateix, que el món t’està observant, pensa com li explicaràs que la teva democràcia consisteix precisament a emmordassar tot un poble.”
Carta de sindicalistes espanyols en favor del dret de decidir
Una trentena d’activistes i delegats sindicals aragonesos i madrilenys carreguen contra el manifest de personalitats d’esquerres contra la independència
Una trentena d’activistes i delegats sindicals de l’Aragó i de Madrid s’han mostat favorables al dret de decidir del poble de Catalunya i contraris almanifest fet públic fa deu dies per sindicalistes, professionals i alguns intel·lectuals de l’esquerra catalana en contra de la independència. ‘Els firmants d’aquell manifest estan molt preocupats per la unitat del poble, però de quina unitat del poble parlen, quan a una part del poble, el català, se li nega el dret de decidir el seu futur?’
Els sindicalistes aragonesos i madrilenys, en un text obert a adhesions, diuen: ‘És habitual d’escoltar alguns dirigents de l’esquerra, ‘demòcrates’ de tota la vida i fins i tot no pocs ultraesquerranistes, defensar apassionadament el dret d’autodeterminació dels pobles, la unitat dels treballadors i els pobles i les seves fermes conviccions internacionalistes contra els nacionalismes. Però quan els pobles resolen d’autodeterminar-se comencen els problemes. La seva lògica ‘progressista’ es mostra tan democràtica com la de qualsevol demòcrata burgès: reconeixen el dret, però no l’exercici del dret mateix.’
‘Tots tenim dret de feina, d’habitatge, d’una vida digna. Quina constitució democràtica no reconeix aquests drets? Però quan un desocupat, un desnonat de casa o un pobre reclama on són els seus drets, el govern de torn, la patronal i els ‘demòcrates’ s’encarreguen de fer-li entendre en què consisteix la democràcia sota aquest sistema capitalista i aquest règim monàrquic: una cosa és el dret i una altra l’exercici del dret mateix. L’únic dret real és el de la propietat privada dels mitjans de producció i, en canvi, la resta són formals. El mateix passa a aquesta esquerra amb el dret de l’autodeterminació: està molt bé… fins que un poble exigeix d’exercir-lo.’
El text continua: ‘Els defensors de la ‘unitat’ i el ‘internacionalisme’ parlen del nacionalisme en general, procurant de no fer distincions. El problema és que no es pot explicar el nacionalisme català, basc o gallec sense fer esment del nacionalisme més gran, el que anomena nacionalistes els altres, però que amaga el seu propi, el nacionalisme espanyol. Aquest nacionalisme que és el reflex de l’Espanya reaccionària, la que va mantenir i manté la seva unitat a la força, l’Espanya de l’església, els oligarques i banquers, els latifundistes i els generals, sotmesa als ‘grans’, a la Troika i els imperialismes més grans, però despòtica i arrogant amb els ‘petits’. L’altre nacionalisme, el català, quan és professat pels sectors populars, és l’embolcall de la indignació social i reflex de la reivindicació d’un dret negat durant molts segles i esclafat per la força quan ha calgut.’
I reblen: ‘No distingir entre aquests dos nacionalismes és la posició típica dels nacionalistes espanyols, tant si s’embolcallen amb la bandera groga i vermella com amb la republicana. A tots els preocupa per damunt de tot les fronteres nacionals i poc o gens les fronteres de classe i democràtiques. Acaben així essent els defensors de la unitat forçada d’Espanya i treballant en les files del moviment obrer per a posar els treballadors i el poble al servei del nacionalisme gran i opressor. Així són, en nom de la ‘unitat’, els principals defensors de la divisió. Són els qui en nom d’arraconar Mas i Rajoy llancen als seus braços els treballadors i el poble.’
‘Qui cregui de veritat en la unitat dels treballadors i dels pobles per a posar fi junts a la Troika, els banquers i els corruptes, per a capgirar aquest règim monàrquic i el sistema capitalista, sols pot situar-se en una banda: en la de la defensa del dret de Catalunya de decidir. I si la voluntat de la majoria del poble català és la independència, ha de defensar amb totes les forces aquella decisió contra tots els qui vulguin impedir-la.’
‘Sols així, des d’una posició que té molt de democràtica i poc de nacionalista, es pot forjar una unió lliure entre pobles lliures. Per això la nostra preocupació no ha de ser si Catalunya decideix d’independitzar-se. La nostra gran preocupació ha de ser que aquest dret es pugui exercir i ningú no ho impedeixi, com passa ara. Com més es negui al poble català el seu dret de decidir, més clar se li deixarà que la independència és l’únic camí per a decidir, perquè a Espanya no es pot.’
Els sindicalistes conclouen: ‘Els internacionalistes, els defensors de la unitat de la classe obrera i dels pobles no podem de cap manera estar al costat del nacionalisme espanyol. Si Catalunya s’independitza continuarem al seu costat, defensant la seva decisió. I des del respecte absolut a aquesta decisió continuarem batallant per la lliure unió amb la resta de pobles de l’estat espanyol, per una Federació de Repúbliques Ibèriques, on la república catalana brilli en peu d’igualtat amb totes les altres, lluitant junts contra la UE del capital i per una Europa dels treballadors i els pobles.’
