L’ONU respecta els processos d’autodeterminació.  Aquesta és la posició defensada pel secretari general de les Nacions Unides, Ban  Ki-Moon en una conferència de premsa que ha fet avui a Andorra la Vella  conjuntament amb el cap de govern andorrà, Antoni Martí. Ban Ki-Moon és a  Andorra en una visita històrica per commemorar els vint anys de l’ingrés del  Principat a les Nacions Unides. Preguntat pel procés d’autodeterminació de  Catalunya, ha respost: ‘Tots els problemes entre països s’han de resoldre amb  mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels  pobles.’‘Faig una crida als líders d’arreu del món per  exercir el seu lideratge polític i les seves capacitats per resoldre tots els  conflictes a través del diàleg i els mitjans pacífics’, ha subratllat Ban encara  sobre els processos d’autodeterminació. Durant la roda de premsa conjunta feta  al costat del cap de Govern d’Andorra, Antoni Martí, Ban ha ofert unes paraules  en català: ‘Senyors i senyores, bon dia’. De la seva banda, Martí ha subratllat:  ‘Cal aprofundir en les pròpies arrels. I les nostres són les de la cultura  catalana’.

Visita històrica a Andorra

A més de la trobada amb Martí, Ban Ki-Moon també  visitarà el ministre d’Afers Estrangers, Gilbert Saboya, i l’ambaixador  d’Andorra a l’ONU Narcís Casals.

‘El Govern considera que es tracta d’una visita  especialment significativa per a commemorar un ingrés que va suposar el ple  reconeixement internacional del Principat d’Andorra tot just després de  ‘’aprovació en referèndum de la Constitució’, diu l’executiu  andorrà.

La visita -la primera d’un secretari general de  l’ONU a Andorra– continua a la tarda amb una reunió amb Vicenç Mateu, síndic  general, Mònica Bonell, subsíndica; una visita a Casa de la Vall amb els  presidents dels grups parlamentaris; i un discurs a la nova seu del Consell  General. Posteriorment, anirà a l’Auditori d’Ordino, on hi ha previst l’acte  central, amb una recepció amb representants polítics i socoeconòmics, parlaments  de Ki-moon i Martí i una petita actuació de la Jove Orquestra Nacional de  Cambra.

Hi ha una forta expectació per la visita del  secretari general de les Nacions Unides a Andorra, que podria pronunciar una  part del discurs en català. També hi ha expectació per si Ki-moon podria fer,  des d’Andorra, algun anunci de rellevància  internacional.

4. Sort  que Andorra ja ho és d’independent i té el català com a la seva llengua nacional  i oficial! Cal que només estigui representada a la ONU gracies a aquesta  llibertat? O potser ens tocaria ser ja independents perquè el català fos oficial  a molts més llocs més (UE per exemple..)?..

Ban Ki-moon: ‘Deixeu que us adreci unes  paraules en català, la vostra llengua mil·lenària’

En el  primer discurs oficial que ha fet a Andorra, aquesta tarda al Consell General,  el secretari general de les Nacions Unides (ONU),  Ban Ki-moon, s’ha limitat a dir unes poques paraules salutació en català. Més  tard, però, a l’acte central de la visita, que s’ha fet a l’auditori d’Ordino,  el secretari general de l’ONU ha començat el discurs, dirigint-se a les màximes  autoritats andorranes, en català, fet que li valgut una forta  ovació.

En concret, Ban Ki-moon, ha  dit:

‘Il·lustre senyor cap de govern, molt  il·lustre senyor síndic, molt il·lustres i honorables autoritats, distingits  convidats i convidades, deixeu que us adreci unes paraules en català, la vostra  llengua mil·lenària. Estic encantat de trobar-me a Andorra, oasi de  pau.’

Per veure l’enllaç, clica aquí. 

5. Seguim amb més bones notícies i iniciatives, ara una del grup @HelpCatalonia, no us perdeu el  vídeo!

‘What is more, I am a Catalan’  @HelpCatalonia

L’entitat Help Catalonia vol  internacionalitzar amb el discurs de Pau Casals a l’ONU la lluita pel dret a  decidir de Catalunya

Diferents persones han  acceptat la invitació feta des de Help Catalonia per llegir fragments de l’històric discurs que el mestre Pau  Casals va llegir a l’ONU el 24 d’octubre de 1971. Entre altres, Ferran  Mascarell, Anna Simó, Muriel Casals, Núria Feliu, Irene Rigau, Oriol Amorós o  Antoni Castellà llegeixen en aquest vídeo en angles i subtitulat a cinc llengües  més el discurs del mestre. Help Catalonia busca aconseguir que el món sàpiga què  passa a Catalunya.

Internacionalitzar el conflicte
Per aquest  motiu l’entitat Help Catalonia ha reeditat el discurs i l’ha subtitulat en alemany, italià, francès i espanyol i internacionalitzar la lluita pel dret a  decidir.

Pau Casals va pronunciar un discurs reivindicatiu de la  nació catalana amb motiu de l’estrena de l’himne de les Nacions Unides que ell  mateix havia compost. A més de fer el mític parlament a la seu de l’ONU a Nova  York, Casals va interpretar amb el seu violoncel ‘El cant dels  ocells’.

43 anys després, diverses personalitats catalanes han respost a  la crida de Help Catalonia i han enregistrat un vídeo que  commemora el discurs. Cada una de les persones que hi participen llegeix en  anglès un tros del parlament de Casals. El vídeo es pot trobar subtitulat en  cinc idiomes: anglès, francès, italià, alemany i espanyol.

L’objectiu de  Help Catalonia és internacionalitzar el que passa a Catalunya i «compartir les  dades objectives sobre la guerra silenciosa que Espanya està duent a terme  contra aquest poble mil·lenari», segons explica l’entitat en el seu web.  

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=eODztQw-u88&feature=player_embedded[/youtube]

6. Fa uns dies fèiem un monogràfic sobre el magnífic mapa que ha fet en Marc Belzunces, sobre les  zones de vot independentista (la majoria del país), o les de prevalència  unionista. Avui us fem arribar una entrevista publicada i  filmada per Vilaweb. No us perdeu les seves  reflexions! 

Belzunces: ‘A les zones més unionistes, no cal fer  campanya per la independència’

Ha publicat una cartografia per secció censal de  l’independentisme, útil per a les organitzacions locals de cara a focalitzar els  esforços de convèncer sobre la independència

El blocaire de +VilaWeb Marc  Belzunces ha elaborat una exhaustiva cartografia per secció censal de  l’independentisme a Catalunya. Permet veure a nivell de cens el vot  independentista i analitzar els percentatges de suport a la independència en  cada punt del territori. En aquesta entrevista, Belzunces explica les principals  conclusions a què ha arribat i també proposa un mapa que permet focalitzar els  esforços de la campanya independentista. Recomana: ‘A les zones més unionistes,  no cal fer campanya per la independència. Veient els mapes, aquesta s’hauria de  centrar als Vallesos, el Barcelonès i el Baix Llobregat.’

—A quines conclusions us porten, els mapes que heu  elaborat? —La sorpresa, com sempre, ha estat l’àrea metropolitana de  Barcelona. Ens pensàvem que era unionista, però amb aquests mapes veiem que  realment els nuclis històrics dels municipis de l’àrea metropolitana són  majoritàriament independentistes. Ja s’intuïa, amb els mapes de fa unes  setmanes, però ara les dades ho confirmen. Els nuclis on no hi ha hagut tanta  immigració espanyola hi ha una majoria independentista. Per contra, a les  perifèries d’aquests nuclis és on es concentra més la immigració espanyola dels  anys 60-70 i també on hi ha més suport unionista.

—Bona notícia, doncs. —Hi ha més suport  independentista que no pensàvem, a l’àrea metropolitana de Barcelona. A més,  mentre que la zona independentista és homogènia en el 95% del territori català,  l’unionisme no és pas homogeni, cal mirar-ho barri per barri.

—I amb els mapes que heu fet, ara podem fer-ho,  això, de mirar barri per barri… —El mapa permet focalitzar molt el  missatge, perquè per primera vegada es pot observar el vot a nivell d’illes de  cases i de barris.

—El vostre apunt ha tingut una gran  repercussió! —Sí, ha marcat rècord al bloc i l’apunt té més de  30.000 visites. Els fitxers penjats a Dropbox han excedit el límit i els he  hagut de penjar a Google perquè la gent se’ls pugui descarregar. Em consta que  l’ANC els ha fet servir. 

—Amb quines dades curioses us heu  trobat? —La situació de Terrassa em sobta molt. Si vas a  l’Hospitalet, Santa Coloma o Rubí, et trobes zones molt delimitades del centre  antic que són independentistes, que estan completament envoltades d’unionisme. A  Terrassa això passa a gran escala: hi ha un gran centre, molt homogeni, que és  independentista (parlem de desenes de milers de persones, unes 70.000-80.000) i  després, com si fos un castells, hi ha tot el voltant que és clarament  unionista. Potser és la dada que més m’ha sobtat. Més enllà que a Santa Coloma o  a l’Hospitalet hi hagi un centre independentista.

—Què me’n dieu, del Camp de  Tarragona? —El nucli històric de Tarragona és independentista, i tot  el Camp, molt unionista. Semblava que no hi havia compensació, que era tot  unionista, però no, ara veiem que tant Reus com el centre de Tarragona poden  actuar com a contraposició a l’unionisme del Camp, que és on hi ha la zona  industrial. Fora d’aquesta zona, a Figueres es pot identificar algun barri  unionista molt concret, i a Lleida també. Però fora de l’àrea metropolitana de  Barcelona i el Camp de Tarragona, i la costa que els uneix, és tot molt  independentista. 

—Heu afegit uns mapes nous amb una finalitat molt  clara, posar-los al servei d’entitats perquè es focalitzin els esforços per a  convèncer els no convençuts? —Em consta que a partir dels mapes dels  municipis indecisos, l’ANC ja va fer una reunió amb gent d’aquells municipis,  per analitzar com enfocaven la tasca en aquests punts. I a nivell de carrer,  coneguts vinculats a l’ANC m’havien fet consultes sobre els llocs exactes en què  era recomanable fer la campanya independentista. Així que he fet l’anàlisi per  seccions censals a tot Catalunya per donar dades més concretes. Jo, als punts  més unionistes no hi aniria. Penso que on s’ha de fer campanya és en aquelles  zones on el suport independentista, tot i no arribar al 50%, es troba entre el  30% i el 50%. I en tot cas, després, si hi ha recursos per anar a la resta de  zones, doncs fer-ho.

—Quines són aquestes zones on recomaneu focalitzar  els esforços? —Bàsicament, a l’àrea metropolitana de Barcelona, que  són moltes unitats censals perquè realment hi ha molta població. Són gran part  dels dos Vallesos, el Barcelonès i el Baix Llobregat. I tota la zona costanera  fins a Tarragona. En canvi, a les zones molt unionistes hi ha el perill que la  campanya sigui contraproduent: el perfil de l’unionista és abstencionista, aquí,  per tant, si en aquestes zones hom fa campanya independentista es pot córrer el  risc de mobilitzar-los i vagin a votar per l’unionisme.

—Déu n’hi do, la feinada que heu  fet! —No he tingut prou temps per analitzar les dades, perquè són  més de 4.000 seccions censals. Bàsicament he mirat de confeccionar una eina  perquè la gent de cada municipi pugui analitzar les zones concretes dels seus  barris, i em consta que ja ho han començat a fer. Cadascú coneix més el seu  poble i els barris. I bé, al final és una mapa, per tant, una orientació, potser  la realitat en algun punt pot contradir-lo. Per exemple, la Vall d’Aran: hem  posat Unitat d’Aran, que van amb els socialistes, com a unionistes, i potser no  ho seran. Segurament allà el vermell no significa unionisme, sinó que respon a  una característica de partits concrets de la Vall d’Aran. Aquest mapa serveix  per a identificar de manera molt concreta, amb seccions censals, les zones on  s’ha de fixar l’atenció. Un cop identificades, cadascú ha d’avaluar què cal fer  i què no.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4100060/20130401/belzunces-zones-unionistes-cal-campanya-independencia.html

7. I com no podia ser d’un altra manera, també tenim notícies dolentes de l’ofec a Catalanuya que continua… és  una bonica forma de donar a entendre que dialogues… aquest cop una notícia de  l’ofec identitari i cultural de Catalunya (i per extensió dels Països Catalans).  Clica aquí per accedir al PDF on es veuen les intencions del Govern  Espanyol, continuar l’asfixia  financera!

Nou atac de l’Estat a la llengua i la cultura  catalana

Els estrangers que vulguin  obtenir la nacionalitat espanyola hauran de passar un examen oficial de llengua  castellana i cultura espanyola

L’estat va fent feina en la  seva creuada homogeneïtzadora, avui s’ha sabut que els estrangers hauran de  superar un examen oficial que permeti acreditar un grau suficient de coneixement  de l’idioma espanyol i de la seva integració a la societat espanyola per  adquirir la nacionalitat espanyola, segons recull l’esborrany de l’avantprojecte  de llei de reforma integral dels registres, que modifica les condicions en què  els espanyols que no ho siguin d’origen obtindran i perdran la nacionalitat  mitjançant resolució del Ministeri de Justícia.

Examen i registre davant  notari
Aquest text estableix que els documents i proves aportades pel sol  · licitant de la nacionalitat espanyola s’incorporaran a un «acta notarial», en  la qual es farà constar, en tot cas, que el promotor ha superat l’examen oficial  -els requisits s’establiran reglamentàriament – que permeti acreditar un grau  suficient de coneixement del castellà i d’integració en la societat  espanyola.

8. I, finalment, us reenvio  una de les darreres reflexions del company dels GOAL  Joan Forés. Crec que és un magnífic article el que ens desglossa en  Joan, donant-nos noves dades, i que els que hem estat federalistes en algun  moment ens podem sentir ben identificats. Bona  lectura!

Benvolguts,

Avui comentem extensament un article del Blog  de Jordi Serrano, publicat a l’ARA, de títol Carta al señor Juan Luis Cebrián.  Per això cal tirar endarrere sis mesos i llegir l’article de Juan Luís Cebrian  del 23 de setembre de l’any passat sobre l’aspiració d’independència de  Catalunya de títol maragallià Escolta Catalunya. Per qui no ho sàpiga Juan Luís  Cebrian era el franquista director dels informatius de TV espanyola el 1974 i  que es va tornar progre després de la mort del Franco, i que fa 35 anys va ser  el primer director d’El País. I El País és el diari reaccionari espanyolista que  va permetre publicar una carta de Felipe González i Carmen Chacón alabant la  sentència del TC sobre l’Estatut.

Chacón-González: http://elpais.com/diario/2010/07/26/opinion/1280095211_850215.html

Cebrian: http://elpais.com/elpais/2012/09/22/opinion/1348333116_357693.html

Un tast de l’article de Cebrian Escolta  Catalunya:

Para evitar lo que consideran un desequilibrio fiscal, Convergencia i Unió viene  haciendo campaña por un pacto fiscal consistente  en que el Estado le entregue a la Generalitat la Agencia Tributaria y la  titularidad de los impuestos. Los nacionalistas hacen  esta sugerencia a sabiendas de que es imposible que ningún gobierno de España la  acepte, pero basándose en la existencia del cupo vasco y navarro. Esta  anomalía en el funcionamiento del estado moderno es consecuencia de la  devolución de los fueros y sobre ella han llamado la atención en numerosas  ocasiones las autoridades europeas. Sea como sea, se trata de una excepción  soportable debido al limitado peso del producto interior bruto de dichas  comunidades en el conjunto del país. La incorporación  del mismo sistema a Cataluña haría inviable el Estado mismo, por lo que ningún  ocupante de la Moncloa, cualquiera que sea su ideología, aceptará nunca  semejante propuesta, ni es pensable que pueda aprobarla en ningún caso el  Congreso de los Diputados. Por otra parte, reclamar la soberanía fiscal  cuando en toda Europa se oyen voces que solicitan compartirla con las  autoridades de la Unión parece un contrasentido.

En Jordi Serrano fa una extensa Carta al señor  Juan Luis Cebrián on rebat les manipulacions espanyoles encarnades en aquest cas  en Juan Luís Cebrian.

http://blogspersonals.ara.cat/viscaelreiludd/2012/10/03/carta-al-senor-juan-luis-cebrian/

Primer us presento l’autor (té un bon  “pedigree”!):

Jordi Serrano.  No sé qui sóc, si sabés qui sóc molt probablement no tindria un bloc. En fi,  vaig néixer a Sabadell, sóc llicenciat en Història  Moderna i Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona i  director de Memòria del futur. Des de gener de 2008 sóc el rector de la Universitat Progressista d’Estiu de  Catalunya  (UPEC). Als anys 70 vaig militar a la JCC i al PSUC i  durant els 80 vaig ser Vicepresident del Consell Nacional de la Joventut de  Catalunya (1986-1988). Entre els llibres publicats trobem: “Catalunya ha deixat  de ser catòlica?” (2009), Josep Xinxó Bondia i les JSUC de Sabadell (  2005),  “L’emancipació dels joves catalans. Un camí que cal recórrer”  (2004),  “Joves i participació a Catalunya” (1999), etc. En impremta “Joan  Salas Anton (1854-1931)”.

He  estat director de la Fundació Ferrer i Guàrdia , de la revista  lliurepensadora Espai de Llibertat,  fundador i portaveu de la Lliga  per la Laïcitat ,  president de l’Escola Lliure El Sol, secretari general  del Moviment Laic i Progressista (MLP) i membre de la Junta de la Federació dels  Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. He estat membre del consell  assessor del  9Nou del Vallès Occidental i del consell editorial del diari  El Punt.

La carta és molt llarga. Us en copio molts  paràgrafs i us recomano molt que la llegiu sencera:

Carta al señor Juan Luis Cebrián 

He leído con  atención su artículo en el periódico El País “Escolta,  Catalunya”. He sido lector diario de El País desde su  creación hasta hace un tiempo, cuando poco a poco advertí que este periódico se  iba apartando, a mi modesto entender, de su espíritu fundacional.

Le agradezco de  entrada que por fin haya usted reaccionado. La manifestación de Cataluña del 11  de septiembre seguramente le ha hecho reflexionar. Pero  no se equivoque: los hechos vienen de lejos. Si su periódico hubiera sido  más permeable a Cataluña seguramente se habría dado cuenta antes.

Plantear  que la independencia es una “quimera” o una “ensoñación” es solamente un  prejuicio. La realidad es  que una parte creciente de Cataluña quiere ser tan independiente como España. No  nos hagamos trampas al solitario.

Se  equivoca usted cuando afirma que el éxito de la manifestación se debe “a la  habilidad que han tenido los líderes nacionalistas para adjudicar la culpa de la  crisis económica” al gobierno de España. Aunque algo pueda  haber de ello, el cabreo viene de lejos, cuando no había crisis económica. Lo  cierto es que Artur Mas intentó convocar una manifestación para el 11-S para  favorecer el Pacto fiscal y la ola le ha pasado  limpiamente por encima destrozando toda su estrategia para la legislatura  y obligándole incluso a convocar nuevas elecciones. No  piense, además, que los catalanes tenemos unos líderes tan buenos y potentes  como para conseguir que tantos catalanes vayan a una manifestación  engañados.

Usted afirma:  “Sometidos a la propaganda del populismo  rampante, olvidaban que su dinero (el derivado de los impuestos) no es en  realidad de ellos, sino de todos”. Lo mío es mío y lo de ellos es de todos. No  hace falta insultar a las voces contrarias tildándolas de “populismo rampante”,  y hay una parte de razón –pequeña o grande, pero una parte– en las demandas  catalanas. La mayoría del Parlamento de Cataluña ha  pedido muchísimas veces la publicación de las balanzas fiscales, algo que en  cualquier democracia sería inconcebible no hacer, y cuando por una vez se hizo  se pudo ver que efectivamente las fuerzas políticas catalanas tenían razón. Se  puede discutir si el déficit fiscal es de 16.000 millones de euros o menos, pero  lo que es incomprensible es que Cataluña pierda ordinalidad en el reparto  final. ¿Por qué no se ha discutido cómo arreglarlo al menos en parte?  En democracia no se puede apelar a la falta de  transparencia del destino de los impuestos.

No me  parece tampoco coherente defender que País Vasco y Navarra tienen derecho al  concierto económico porque suponen una “devolución de los fueros”. ¿En qué  quedamos? Cataluña también tuvo fueros, los llamamos “Constituciones catalanas”,  lo que usted no puede argumentar es que para ellos se puede hacer una excepción  pero con Cataluña no porque “haría inviable el Estado mismo”. ¿Qué clase de  argumento es ese? ¿No se da cuenta de que alimenta la idea de que España es una  rémora para Cataluña? Menos mal que no  utiliza el argumento del Tribunal Constitucional cuando  afirma que el Decreto de nueva planta de 1716 es la razón por la que Cataluña no  puede reclamar el concierto económico. Un gran argumento para favorecer  los planteamientos de los nacionalistas más radicales y un argumento que da  pábulo a la idea de que hay derechos históricos. Los muertos mandan sobre los  vivos. ¡Brillante!

Coincido con usted  en que el catalanismo hunde sus raíces en una cultura multicentenaria, ya que  existe Generalitat de Catalunya desde el siglo  XIII. También coincido con usted en citar a Francisco Pi i Margall como  fuente de inspiración del federalismo y del progresismo español (su feudo, mi  ciudad, Sabadell, de la que fue repetidamente diputado). No así en el juicio que  hace de Prat de la Riba, un hombre profundamente conservador y nada  federalista.

Utiliza  unos términos muy duros, por ejemplo, cuando afirma que “la República Española  se apresuró a cortar este conato independentista y lo recondujo hacia la  aprobación de un Estatuto de Autonomía”. Es cierto que  Francesc Macià proclamó la República catalana, pero no es menos cierto que de  parte de la República Española se mandó ni más ni menos que a Fernando de los  Ríos, a Marcel·lí Domingo y a Luis Nicolau d’Olwer para negociar una salida.  Nótese que esto es como si hoy desde Madrid se mandara una delegación formada  por Ignacio Escolar, Carod Rovira (biógrafo de Domingo) y Roca Junyent. No utilizaron términos como “nos hemos cepillado el Estatut”  sino que con un gran conocimiento sobre la historia de Cataluña propusieron  recuperar elementos de la rica tradición institucional catalana como el gobierno  de la Generalitat. ¡Qué diferencia, señor Cebrián!

Cuando usted afirma  que “Cataluña no ha tenido ni tiene poder político suficiente para separarse de  España, y no lo hará” no se da cuenta de que estos argumentos ya no valen. No se trata de tener poder, sino de voluntad de ser. Si la mayoría de catalanes quiere separarse de España  ¿cuál será la respuesta democrática?

No entiende usted  lo que pasa estos días en Cataluña. El presidente de la  Generalitat no quería la independencia, quería el Pacto fiscal. No se equivoque,  la gran manifestación ha sido un gran tsunami que le ha obligado a  rectificar. Y, claro, la escasa visión política de una clase política  española incapaz de no ver lo que no quiere ver hace el resto. Ejemplo claro de  lo que digo es la actitud de TVE de llevar a noticia  número cinco la manifestación del 11-S. Ojos que no ven, corazón que no  siente.

Tampoco entiendo la  expresión de que el catalanismo “amenaza con despertar a la fiera del  nacionalismo español”. Este tipo de amenaza es lo que  los catalanes de 50 años para abajo no están dispuestos a aceptar. Se ha acabado  el miedo, señor Cebrián.

Una  determinada parte de España se parece a veces a la Iglesia católica, empeñada  desde siempre en hacer católicos a hostias. España parece también querer hacer  españoles a hostias. ¿Y si se prueba otra forma?

No entiendo su  afirmación de que el señor Mariano Rajoy ha sido prudente, señor Cebrián. Rajoy es un avestruz que en vez de arreglar un problema  plantea que no hay camino de salida. Por otro lado, alabo su valentía al  proponer una reforma de la Constitución, más vale tarde que nunca. Pero no ayuda  en nada analizar a los manifestantes catalanes despreciándolos como productos de la “mente  calenturienta”.

No sé  por qué da por supuesto que una separación de Cataluña de España supondría salir  de Europa, ni por qué España vetaría la reentrada de un pueblo  hermano (expresión de  Francesc Macià en la misma proclamación de la república de 1931) para que sufriera una “decadencia  galopante”.

Quien  esto le escribe ni fue a la manifestación, ni se considera  nacionalista. Soy un  federalista partidario de entenderse con los otros pueblos de España pero que  poco a poco ha visto cómo todas las posibilidades de  entendimiento se han ido desvaneciendo por la cerrazón de una clase política y  mediática madrileña incapaz de entender cosas obvias. Una de ellas y  principal: que Cataluña es una nación. Todos los  partidos del antifranquismo catalán, TODOS, estábamos de acuerdo en eso. Hay que tener presente que los residuos franquistas en Cataluña son mucho  menores que en España. Véase, por ejemplo, el peso electoral residual del PP en  Cataluña.

No  entiendo la miopía política de la izquierda española. Cuando se planteó  la reforma del Estatuto, Pasqual Maragall no realizó una maniobra táctica, como  ustedes en El  País entendieron, era una gran ocasión histórica de plantear un  federalismo asimétrico. Como usted sabrá, el federalismo español es asimétrico  porque es librepensador. Porque surge de un principio rector pimargalliano de  republicanismo liberal construido a partir del ciudadano, añadiendo además el  método de “tradición pasada por el tamiz de la razón”. Si se hubiese respetado el Estatuto que salió de Cataluña, no  habría pasado nada. Se habría llegado al concierto económico en quince años y  toda una generación de federalistas e independentistas se hubieran dado por  satisfechos. Lo laminaron primero en Madrid con  una visión de murciélago y luego se aceptó la resolución de un impresentable  Tribunal Constitucional que no cumplió ni sus propias normas y que dio una  interpretación contraria a padres de la Constitución como Roca Junyent.  Al final terminó cercenando la parte fundamental del Estatuto reformado y  del anterior. Acabó humillando a todo un pueblo que lo  había votado en referéndum. Por eso la gran manifestación de hace dos  años. Ustedes en El  País lo consideraron un tema menor desoyendo la significación de la  manifestación. Pasó una gran oportunidad para la izquierda española. Faltó  visión. ¿Por qué Felipe González no salió a defender el  federalismo asimétrico y la reforma de la Constitución en aquellos días? Solo  Santiago Carrillo entendió su significado acudiendo a la cita del Ateneo cuando  se presentó el Estatuto en Madrid.

Ahora,  mal que me pese, llegan tarde. Los federalistas estamos ya en franca minoría,  emparedados entre el independentismo y una muralla de indiferencia en el resto  de España. Nosotros hemos  fracasado, pero a la izquierda española es posible que en el futuro le falte la  izquierda catalana, imprescindible siempre en todos los intentos de convertir  España en un país decente desde 1820.

Pienso  que un demócrata tendría que decir lo mismo que Vicente del Bosque y además, en  caso de establecerse un estado catalán, propondría que España votara a favor de  su reingreso en la UE y establecer una rápida sucesión de acuerdos fraternales  de colaboración.

Creo sinceramente  que es tarde pero El  País podría participar en el intento de crear un escenario federal  real. Primero repensado su edición de Cataluña –¿no la podrían hacer en catalán?  Hasta el conservador diario La Vanguardia les ha  adelantado por la izquierda. Segundo, haciendo pedagogía de Cataluña como una nación y por tanto sujeta a la posibilidad de  decidir en consulta o referéndum su futuro. Y tercero planteando qué quiere decir un estado catalán dentro de España.

No soy nadie ni  represento a nadie pero aquí van unas sinceras reflexiones.

Jordi  Serrano Blanquer
Historiador y  ciudadano sabadellense

Salut i  Seguiment

Sergi Alcon i  Gibert