Bon dia,
1. Avui tenim les dades: quantes famílies han dit no a la immersió lingüística enguany? Tot demanant la educació en castellà pels seus fills… 17… Volen posar un problema on no hi és per nacionalisme espanyol i imperialisme lingüístic, com diria el professor de Madrid Juan Carlos Cabrera. Lamentable! La ciutadania és més responsable que ells!
Fracàs estrepitós del PPC i C’s en la seva creuada contra la immersió lingüística
Només 17 famílies han sol·licitat enguany escolaritzar els seus fills en castellà a Catalunya un 84 per cent menys que l’any passat
Les xifres demostren que la majoria de la població de Catalunya defensa i accepta el model d’immersió lingüística malgrat les pressions del PPC i C’s que, en connivència amb entitats ultraespanyolistes, no es cansen de reclamar el bilingüisme a l’escola pública de Catalunya, en nom d’una suposada demanda social, que s’ha vist és inexistent. La Generalitat enguany només ha rebut 17 sol·licituds de famílies que reclamen l’escolarització dels seus fills en castellà – l’any passat van ser 106 les peticions-, segons assegura la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, en resposta a una pregunta parlamentària del portaveu del PP, Enric Millo.
Una victòria de Catalunya malgrat Wert, el PPC i C’s
Les aspiracions del PPC, Ciutadans, Àgora Socialista, Convivència Cívica Catalana, entre altres, d’acabar amb el model educatiu d’èxit de la immersió lingüística a Catalunya han fracassat, la consigna d’etzibar odi contra la llengua del país i el país no els ha donat resultat. Ha quedat clar que aquest moviment nacional espanyol farcit de ressentiment és marginal i residual i les seves demandes són un bluf .
2. Com a segona notícia del Recull d’avui, ens fem ressò del darrer article d’en Jordi Pujol publicat en la seva web del Centre d’Estudis JP. En la bona línia però encara amb alguna petita ombra, que espero s’esvaeixi! Que no els coneixen???!!! Us el passem amb les frases que creiem que són més importants en negreta.
En aquest sentit l’acudit d’en Ferreres avui a El Períodico és adient totalment amb l’article! Que no ens cansem de tornar sempre amb les flors a les mans?! De tornar amb el lliri blanc diria jo!
Jordi Pujol Editorial / 03 d’abril de 2013
Què vol dir diàleg?
Ara hi ha gent inquieta, o fins i tot espantada, per com van les coses. No només des del punt de vista econòmic, o social. Que s’entén. Perquè la situació és greu. I cal un gran esforç per redreçar-la. Però també preocupa el creixent empitjorament de la relació Catalunya-Espanya. Molt. I d’aquí ve que a Madrid i a Catalunya ara hi hagi gent alarmada que reclama que hi hagi diàleg entre Catalunya i la resta de l’Estat. Sectors socials, sectors mediàtics, potser alguns ambients intel·lectuals i polítics… Espantats també per la crisi econòmica, tot i que les seves causes són diferents de la crisi d’Estat.
I és en aquesta conjuntura que alguns sectors reclamen diàleg. Sobre què? No se sap ben bé. Ja en parlarem, diuen. Sobre quines bases? Ja es veurà. I quan? I qui ha de dialogar? Ja es veurà. I no seria lògic que a l’hora d’asseure’s a dialogar hi haguessin unes propostes sobre la taula? O algun esbós de proposta. Darrerament no se’n veu cap. Per tant, de fet, sense res més, sense més perspectiva que la continuïtat de la situació actual. Que és letal per a Catalunya. Letal des del punt de vista econòmic, polític i identitari. Amb, com a única alternativa, el referèndum per la independència.
_________________________
Diàleg. Sobretot diàleg. Que en principi és una conversa entre dues o més persones que intenten entendre’s. O que se sotmeten al judici d’un tercer, que en justícia ha de ser neutral. Però de diàlegs n’hi ha de tota mena. Hi ha diàlegs per a guanyar temps o refredar la tensió. Hi ha diàlegs per a embolicar la troca, crear confusió i no resoldre res. Hi ha diàlegs nets i amb esperit d’entesa. I hi ha diàlegs amb trampa, contaminats pels sofistes.
Tot això està ben estudiat ja des de Plató. Però és que fa cinquanta anys que des de Catalunya hem reclamat i practicat el diàleg i la negociació. Constantment. En termes d’afirmació i de garantia política, social i nacional de Catalunya, d’interès general espanyol i de solidaritat. Sense mai del tot arribar a un acord total i definitiu, amb alts i baixos. Encara que durant anys, amb resultats no prou positius, però no prou decididament negatius per a fer impossible el diàleg. Però ara això s’ha trencat.
Ara Espanya i Catalunya estan amenaçades de fracàs per totes bandes. I pel que fa a Catalunya hi ha que la política espanyola darrerament s’orienta cap a la nostra residualització. I per tant té tota la lògica que a Catalunya d’uns anys ençà hi hagi hagut una forta reacció. De perspectiva difícil. Però potent. I que deixarà senyal. I que com a mínim no està en la línia de l’abandó i de la difuminació, sinó de l’esforç i de l’esperança.
És un moment de crisi seriosa. En què podria ser bo que hi hagués diàleg. Però no un «bla bla bla». No un diàleg insincer. O només tàctic i orientat a fer perdre impuls i a disgregar la nostra reivindicació. A refredar la reivindicació, justa i democràtica, del dret a decidir.
_________________________
Perquè hi hagi diàleg cal que hi hagi propostes sobre la taula. Per part catalana n’hi ha hagut sempre. Una proposta d’afirmació catalana, però en el marc espanyol. És a dir, de respecte i garantia envers la identitat de Catalunya (llengua, cultura, institucions, autèntic autogovern i amb un finançament adequat), amb possibilitats per tant d’un bon desenvolupament econòmic i social (estat del benestar) i amb el compromís ferm per part de Catalunya de contribuir a fons al progrés i l’enfortiment general d’Espanya.
Aquesta ha estat la nostra proposta. La nostra proposta de diàleg, de col·laboració i d’encaix. De convicció i de projecte comú. Que al cap de cinquanta anys és rebutjada rotundament per l’altra part, que recupera la seva vella tradició centralista i uniformitzadora. De gradual disminució del pes i de la personalitat de Catalunya. D’allò que n’hem dit la residualització de Catalunya en tots els terrenys.
_________________________
No n’hi ha prou d’anar dient «diàleg, diàleg». Cal mullar-se més. Molt més. Quan la situació arriba al punt on ara som, els qui demanen diàleg han d’assumir el risc de fer propostes. Propostes de fons, serioses i que inspirin confiança. Perquè si dels dos que discuteixen un persistís a no canviar res del que sempre ha practicat (i ara amb més pressió que mai), i l’altre no volgués renunciar al que per a ell és essencial, el que caldria és que, amb una actitud de mutu respecte, les dues parts donessin per acabada la relació. Sense renunciar a altres menes de relació i de col·laboració que puguin sorgir. Europa n’està plena d’experiències així. Democràtiques i finalment positives per a tothom.
3. I finalment, com tercera notícia que destaquem avui, les reaccions dels partits unionistes als 100 dies de Govern. És impressionant com el PSC, amb el senyor Maurici Lucena al seu davant, fant de claca del PP i C’s, dient bajanades com la darrera frase que destaquem en negreta i subratllada, Patètic! Personatge, en Lucena, glossat el seu dia pel nostre company dels GOAL en Joan Forés. Un personatge format en les principals empreses i escoles del poder central de la casta de l’Estat. Format per combatre el procés?, sembla que sí.. Són els nous Lerrouxistes Tecnòcrates que els hi dic jo!
El PSC cada cop més al costat del PP i C’s Demana a Mas que «reflexioni» i faci un «gir copernicà» en les prioritats del Govern, C’s demana a Mas que dimiteixi i el PP creu que CiU porta 100 dies «perdent el temps
El portaveu del grup parlamentari Maurici Lucena, ha mostrat aquest dimecres el PSC més proper a l’espanyolisme de C’s i PP, i ha fet una valoració negativa» dels cent primers dies del Govern i del balanç que ha fet el president de la Generalitat, Artur Mas. I és que els socialistes consideren que el de Mas ha estat un executiu «poc seriós» en les seves fites, i per això ha volgut demanar al president que «reflexioni» sobre què ha passat des de les eleccions del 25 de novembre de 2012 i li ha reclamat que faci «un gir copernicà en les prioritats» del seu Govern. Els populars han lamentat que aquest dimecres s’hagi confirmat la seva «pitjor sospita» i el president de la Generalitat s’hagi reafirmat en el seu rumb cap a la transició nacional.
C’s amb pànic a la democràcia i a la Catalunya independent
El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha fet una valoració molt negativa dels cent primers dies de Govern i del balanç que ha fet el president de la Generalitat, Artur Mas. Tant és així, que el líder de C’s ha volgut demanar aquest dimecres a la tarda la dimissió de Mas com a cap de l’executiu. «No està capacitat», ha dit, després d’assegurar que aquests primers mesos de mandat han demostrar «que ha fracassat en el que ell deia que eren les seves cinc prioritats». De fet, Rivera ha considerat que CiU «només pot considerar un petit èxit el seu camí cap a la independència», però ha afirmat que «com que és il·legal», també fracassarà.
El PSC cada cop més allunyat de la majoria de catalans
Per Lucena, a més, «si Mas estigués a l’alçada, arribaria a la conclusió que ha de fer un gir copernicà en les prioritats i pensar si té els socis adequats per fer el que necessita realment Catalunya, que és combatre la crisi i dedicar menys energia a temes que no aporten res a aquest combat».
D’altra banda, el portaveu parlamentari del PSC ha culpat el propi president i «la seva mala gestió» de les «dificultats extraordinàries que està tenint per governar». A més, per Lucena, Artur Mas s’ha dedicat aquests cent dies a introduir en la societat «un element tan nociu pels catalans com l’estratègia divisiva en el terreny nacional». Per últim, Lucena ha volgut fer una lectura notablement positiva de la posició que el govern espanyol i el PP tenen respecte del finançament de Catalunya. En aquest sentit, ha demanat a Mas que «aprofiti» la situació perquè ara «és propícia per corregir el dèficit fiscal». «Actualment hi ha elements molt favorables per Catalunya, perquè està molt interioritzat a tota Espanya que el model de finançament s’ha de reformular canviant principis del model»
Camacho ens convida a trencar amb Espanya
Adverteix que és «incompatible» un millor finançament per a Catalunya amb «trencar amb Espanya.» No ens queda més remei, si volem evitar l’espoli cal dir adéu a Espanya.
La presidenta del PPC, Alícia Sánchez Camacho, ha advertit aquest dimecres que és incompatible que Mas «pretengui tenir un millor finançament a Catalunya» al mateix temps que intenta «trencar amb Espanya». La popular, de visita a Madrid, ha instat el president català a tornar al «sentit comú, al sentit comú, al consens». Segons ella, ha de fer cas a «allò que volen els catalans», que és «un millor finançament i no una ruptura» amb l’estat espanyol. Preguntada pels primers 100 dies de la segona legislatura de Mas, Camacho ha afirmat que «Catalunya està pitjor que abans de les eleccions» perquè, segons ella, el Govern es preocupa «només per la consulta independentista» i no per «sortir de al crisi».
La Camacho més desesperada
Sortint del discurs que aquest dimecres Rajoy ha pronunciat davant dels membres del seu partit, Camacho ha afirmat que el president espanyol «ha estat molt clar: només hi podrà haver una millora del finançament autonòmic dins de la legalitat i del marc de consens i diàleg entre totes les comunitats autònomes«.
Xantatge al poble de Catalunya
Malgrat ha dit que no ha pogut escoltar el discurs de Mas arran de la seva agenda a Madrid, la líder del PPC ha afirmat que el Govern «està pitjor que abans de les eleccions del novembre del 2012». «Mas està en una cruïlla molt perillosa amb uns socis de govern que no li permeten aprovar pressupostos», mentre segons ella Catalunya «té més atur, més pobresa i més inestabilitat».
Salut i Feina!
Sergi Alcon i Gibert
