1. Avui tenim dos articles d’opinió de gran profunditat i dues bones notícies a destacar. El primer article d’opinió me’l va recomanar el company dels GOAL Adolf de Mena, i avui he rebut la difusió que ha fet el company Carles Cosialls d’aquest escrit d’en Francesc Marc Àlvaro. Crec que reflexa molt bé el problema d’arrel, que és la falta de respecte, que és la dimensió moral del conflicte. Jo he comentat aquí moltes vegades que serem independents perquè Espanya no ha volgut ser plurinacional. I que vol dir ser plurinacional? Doncs precisament això que comenta el Francesc Marc Àlvaro, respectar la manera de ser i fer pròpia, amb tot el que implica, d’una comunitat nacional com la catalana. I sóc optimista perquè aquesta Batalla Moral la tenim guanyada, i fa temps, ja que conec uns quants catalans, amb més o menys sentiment espanyol, que potser en altres circumstàncies votarien NO a la Independència o farien oposició activa, però ara, només veient les reaccions reaccionàries, valgui la redundància, i involutives del Govern Espanyol, i amb ell molta de la seva societat manipulada no ens enganyen, senten fins i tot vergonya! I o bé s’abstindran o bé fins i tot aniran a votar SÍ a la consulta, per la injustícia que significa tot plegat. Ja ho hem dit molts cops, i és que per estar a favor de la Independència de Catalunya, i fins i tot fer accions en aquesta direcció, no fa falta ser català ni sentir-se’n, sinó ser persona humana i solidari/a.Malgrat tot, vull recordar que aquesta vida no és necessàriament justa, i el que s’acaba imposant molts cops no és la raó, sinó la força, en el seu ampli sentit de la paraula, enteneu-me, per això hem de ser combatius i forts i anar a la una en un moment tan cabdal per la Nació Catalana, i m’atreveixo a dir que pel món, pel seu exemple.
Ni per la llengua ni pels diners
Francesc Marc Àlvaro «La Vanguardia» 23 maig 2013
L’altre dia vaig parlar amb un periodista nord-americà que s’ha interessat darrerament per les notícies que arriben des de Catalunya. Amb total franquesa em va explicar que no sabia gaires coses del nostre país, però que s’havia documentat força abans d’aterrar. El seu objectiu -segons va dir-me- és comprendre els motius “pels quals una part d’espanyols vol deixar de ser-ho”. Ell ho va expressar d’aquesta manera i jo vaig puntualitzar que no es tractava de refusar o menystenir cap identitat, sinó del fet elemental que un poble pugui exercir la democràcia.
Un cop vam entrar en matèria, el periodista ianqui va començar a parlar-me del que el sobiranisme anomena “espoli fiscal” i vaig comprovar que ell ja n’havia buscat les xifres bàsiques. Amb dades a la mà, va recitar el que molts sabem perfectament: el dèficit estructural català és del 8,5% sobre el PIB català i representa prop de 16.500 milions d’euros els darrers tres anys. També havia estudiat com la solidaritat interterritorial acaba afectant Catalunya, que cau set posicions un cop fet l’anivellament entre autonomies, a causa de l’incompliment del principi d’ordinalitat. La paradoxa -vaig afegir jo- és que les comunitats que generen menys riquesa acaben disposant de més recursos per habitant que les que més contribueixen a la caixa comuna.
Llavors, es va quedar molt pensatiu, em va preguntar per l’intent fracassat de nou pacte fiscal i va concloure, satisfet: “Ho tinc clar: l’independentisme català és un assumpte d’interessos, com passa a Itàlia amb la Lliga Nord”. Immediatament, li vaig replicar que, si bé els arguments econòmics i fiscals eren molt presents en el moviment sobiranista i havien convençut moltes persones, seria un error atribuir-ne el creixement només a aquest factor. Calia anar més enllà, vaig suggerir-li.
El nord-americà va somriure i va treure uns altres papers de la maleta. A partir d’aquell moment, va fer-me un resum força correcte d’història de la cultura catalana, amb referències a El Tirant, el monestir de Montserrat, la Renaixença, la immersió lingüística escolar i la creació de TV3. Al seu iPhone, hi portava cançons de Raimon, Lluís Llach, Sopa de Cabra i Manel, que no entenia gens ni mica però li agradaven molt. Algú també li havia passat -ho tenia a l’iPad- un episodi de la sèrie Dallas doblat al català i un fragment llarg de la pel·lícula Pa negre.
Continuava somrient: “Potser no m’he explicat bé abans; volia dir que la cartera és determinant, però ja sé que la reclamació identitària de Catalunya se sustenta en una cultura i una llengua diferent de l’espanyol”. Jo l’escoltava fascinat. Va parlar del ministre Wert i de les ocurrències del Govern aragonès, perquè volia demostrar que estava al dia de tot, i va reblar el clau: “Entesos, l’independentisme és un assumpte de llengua i cultura, es tracta d’evitar que aquestes desapareguin, una mica com passa al Quebec”. Ell pensava que, aquest cop, havia fet diana però el vaig contradir: vaig admetre l’evident base cultural del nacionalisme català, però vaig advertir que la gent no reclama el divorci d’Espanya només per assolir una protecció cultural.
El periodista nord-americà va deixar de somriure. Estava molest. Si no eren ni els diners ni la llengua, què movia una part important de catalans a reclamar un referèndum? Em va observar com ho faria un jugador de pòquer i va llançar el seu as damunt la taula. Ara tornava a somriure: “Em sembla que ja ho entenc: l’independentisme és, sobretot, una assumpte de poder, l’objectiu és tenir una bandera a les Nacions Unides, disposar d’ambaixades, parlar de tu a tu amb Brussel·les, dir que Barcelona és capital d’un Estat i…”. El vaig tallar i, amb amabilitat, li vaig dir que tampoc no l’encertava. Per comprendre l’actual moment de Catalunya, havia de considerar una dimensió que no s’esmentava mai però que era més influent que la clau econòmica, cultural o de poder.
El sobiranisme -vaig explicar-li mentre ell prenia notes- és, per damunt de tot, una causa moral. Això significa que neix de constatar que la catalanitat ha estat i és, per als poders formals i informals espanyols, una forma anòmala i defectuosa de l’espanyolitat. Si la catalanitat és una identitat sospitosa per defecte dins l’Espanya de matriu castellana, cal intentar dissoldre-la, ofegar-la i, principalment, excloure-la de qualsevol àmbit de poder. Fa pocs anys, es va frenar una opa d’una empresa catalana sobre una altra amb el crit de “antes alemana que catalana”. El català sempre és culpable de no ser un espanyol prou autèntic, encara que no sigui nacionalista. El periodista nord-americà al·lucinava. Vaig afegir que la relació entre bascos i castellans no tenia res a veure amb aquest esquema, la qual cosa quedava clara -per exemple- en el fet que ningú no discutia el concert fiscal d’Euskadi i Navarra.
El sobiranisme català és una causa moral. S’alimenta d’arguments econòmics, culturals i polítics que subministra Madrid diàriament, però va més enllà. És una causa moral perquè té a veure amb la necessitat de deixar de donar explicacions sobre allò que som, com si fóssim criatures. Qui no entengui aquesta dimensió profunda del conflicte no entendrà res del que avui mou milers de catalans i catalanes. El visitant sí va captar el concepte.
2. Aquest segon article d’opinió, que ens el fa arribar també el company Carles Cosialls del GOAL, i que n’és l’autor en David Miró, crec que serà la reflexió final que hauran de fer tots els Ciutadans de Catalunya, vinguin d’on vinguin, sentin el que sentin i parlin el que parlin. I Especialment partits polítics com ICV, tan cabdals per al Procés d’Independència d’altra banda, com he argumentat més d’un cop en els Recull Comentats i també repeteix en Vicent Partal, dia sí dia no, des de les pàgines de Vilaweb, com fins i tot el propi PSC tard o d’hora.
Vostè tria: ‘statu quo’ o estat propi
DAVID MIRÓ | Diari ARA Actualitzada el 27/05/2013 00:00
http://www.ara.cat/premium/opinio/Voste-tria-statu-quo-propi_0_926907384.html
EL PRINCIPAL actiu del procés català és que, en contra del que afirma Oriol Junqueras, no hi haurà cap contraoferta econòmica d’Espanya prou atractiva per comprar voluntats. El fet de tenir una caixa de l’Estat ben buida descarta el perill de fractura a les files sobiranistes, com a molt hi pot haver petites fuites. I poc més. La gràcia d’això és que els opositors a la independència, i que avui imploren un gest a Rajoy, ho hauran de fer amb una altra mena d’arguments. La tria serà entre mantenir l’statu quo (que també té actius i és una opció perfectament defensable) i el camí nou de l’estat propi.
Quan el PSC o UDC defensen una mena de camí del mig en el fons volen amagar la seua pròpia fractura entre statu quo i independència. Perquè el que resulta poc honest a aquestes altures és fer veure que Espanya, com a projecte nacional, està disposada a fer concessions, a reinventar-se ella mateixa, a mirar-se a l’espill amb uns altres ulls. Això, tal com es pot comprovar amb una simple trucada a qualsevol ministeri, és, parafrasejant l’inefable Wert, fals de tota falsedat. A Madrid ja han decidit que aquesta vegada serà diferent, que no negocien amb xantatgistes i que la lluita serà a tot o res.
En el fons als espanyols la manca de recursos també els facilita les coses. Altrament s’haurien de plantejar quina oferta és raonable per comprar la pax catalana . Perquè després de negociar amb Catalunya sempre es queden amb la mateixa sensació: que amb menys, amb molt menys, n’hi hauria hagut prou.
3. No ens pensem que som els únics que ens adonem del «camí de no retorn» que el tot o res de l’Estat Espanyol ens ha abocat (en el fons així ha estat sempre). Altres erudits també ho veuen, ho diuen i ho escriuen. És el cas d’Allen Buchanan, professor de la Universitat nord-americana de Duke i el seu llibre: «Sucesión»
El País publica el pròleg del llibre del catedràtic de la universitat americana de Duke, Allen Buchanan “Secessió” on avala que Espanya ens aboca clarament a la independència
Diu Buchanan, “El moviment independentista català té lloc en un món en el que la secessió és cada vegada més factible i desitjable, al menys per els secessionistes. Dos fets fundamentals ocorreguts desprès de la segona guerra mundial han possibilitat l’aparició d’Estats: un regim de seguretat internacionals centralitzat fonamentalment en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i l’expansió dels mercats més enllà de les fronteres estatals.” I continua dient, “En el passat els estats petits resultaven inviables, o com a mínim insegurs, ja que eren pressa fàcil pels països més grans i els seus mercats. Ara aquestes limitacions han quedat eliminades i sorgeix la pregunta de si unitats estatals més petites resulten avui més avantatjoses que mai.”
“La mala fe d’Espanya com a resposta a les demandes catalanes, el millor argument per la secessió de Catalunya”
Diu Buchanan, “Si Espanya no està disposada a renegociar una millora del autogoven com demostra amb els darrers fets, augmenta els arguments de Catalunya a favor de la secessió.”
La Unió Europea, el negociador en la futura separació entre Espanya i Catalunya
Ho diu molt clar aquest catedràtic de Duke, “La perspectiva d’una autonomia viable és poc creïble desprès de la sentencia del TC contra l’estatut i el contundent atac espanyol contra la immersió lingüística.” Davant l’actitud d’Espanya contra l’augment de la sobirania de Catalunya, i l’asfixia econòmica que pateix per l’espoli fiscal, el catedràtic planteja que la UE hauria de fer de mitjancer en un procés negociador, sigui per augmentar l’autogovern i la disminució de l’espoli o per negociar la secessió.
4. Finalment, és tot un plaer, com de ben segur també us passarà a molts de vosaltres que hi veu ser a les consultes catalanes activament, servir d’exemple al món, en aquest cas a Irlanda, per a fer avançar les llibertats individuals i col·lectives. Arribarà un dia que estarem ben orgullosos (sinó ho estem ja) d’haver format part de tots aquests canvis. Així li passa també a l’Alfred Bosch d’ERC, que recordem que abans d’entrar en política activa va ser el director de Barcelona Decideix, que va organitzar la consulta a la capital, amb tot el que allò va significar i significarà amb el pas del temps, començant pels valents d’Arenys de Munt al 2009.
El Catalan Democratic Style té èxit a Irlanda
Alfred Bosch va participar ahir com a observador en el primer referèndum sobre la unificació de l’illa celebrat a Irlanda, inspirat en les consultes populars catalanes sobre la independència
La iniciativa, sorgida també des de la societat civil, està impulsada per ‘UnitedIreland-You Decide’ que va convocar ahir la primera votació a les comunitats de Crossmaglen (comtat d’Armagh) i Creggan Upper (comtat de Louth), separades actualment per la frontera. Es tracta d’un primer assaig, l’‘Arenys de Munt irlandès’, i es preveu que vagi seguit d’altres consultes similars. Alfred Bosch, que el 2010-2011 va ser portaveu de Barcelona Decideix, assegura que ‘el CatalanDemocratic Style’ , basat en les consultes populars catalanes, ‘és vist amb admiració a molts llocs del món, i ara mateix és exportable a Irlanda del Nord’, en unes localitats on vint anys enrere les comunitats lluitaven a trets al carrer.
El diputat republicà Alfred Bosch al Catalan Democratic Style té èxit a Irlanda
Les consultes catalanes per la independència, una exemple de democràcia
‘Per als irlandesos’, ha declarat Bosch, ‘aquest model de participació popular és una fórmula ideal per desencallar el procés de manera cívica i pacífica. Es tracta d’un invent democràtic català que aviat podríem veure aplicat a altres llocs del món’. El diputat republicà va explicar fa un temps l’experiència catalana a la conferència anual del Sinn Féin, i des d’aleshores ha estat convidat a fer el seguiment del procés. Bosch confessa que s’ha sentit ‘orgullós i emocionat de viure un moment històric que no té marxa enrera’.
Salut, Fe i Força, molta Força!
