Sergi Alcon i Gibert
Benvolguts,
Veig que d’alguna manera s’està començant a complir el que jo demanava. El 9 de desembre passat demanava:
Ja he proposat més d’un cop que en Mas i els seus consellers (en Duran, no) haurien de viatjar dia sí dia també als països civilitzats i explicar què ens estan fent! S’haurien d’organitzar Brigades Internacionals de la Cultura (aquest cop de dintre cap a fora) que expliquessin la nostra situació pel mon, en universitats i Ateneus i Centres de Cultura i Fòrums de tota mena, per ajudar-nos. S’hauria de fer saber a tot el mon que estan ensorrant Catalunya, en una guerra constitucional insuportable. Potser és el moment que els nostres escriptors, intel·lectuals, cantautors (Raimon, Llach, Pidelaserra, etc), tornin a omplir Olimpies i Madison Square Gardens en una ambaixada cultural explicant la nostra agonia. Tenim l’Estat espanyol en contra, com al 36, i cal que el mon sàpiga què està succeint!
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2012/12/091212-radios-i-televisions-enemigues.html
I em vaig quedar curt ja que vaig esmentar cantautors i no vaig esmentar pintors, escultors i altres artistes.
I no vaig esmentar que pintors, escultors, cantautors en la seva faceta d’intel·lectuals escampessin als quatre vents amb les eines que fos, cançons, llibres, articles de diari, la necessitat dels catalans de projectar-se al mon amb un ofici que pot ser que no sigui exactament el seu, però que segons la fama de cada un abasti altres col·lectius, altres països i altres cultures. Darrerament hem afegit als cantautors, els cantants com el Dyango i el Peret que es revolten i diuen que ja n’hi ha prou. I sortosament ho fan saber al mon a través de les cadenes de televisió de la caverna…
I em vaig quedar curt ja que ara han començat a aparèixer articles expressant els mateixos sentiments independentistes, d’aquests altres intel·lectuals. El primer article que he conegut ha sigut del reconegut pintor Antoni Llena que a ha escrit un article a l’ARA d’avui sobre l’espoliació per part de l’Estat espanyol d’obres d’art catalanes. Espoliació que la meva dona, pintora, ja m’havia fet notar repetidament. La novetat que hi introdueix Antoni Llena és el concepte de la redistribució o repartiment (en aquest cas del botí).
Us el trancrivim:
A més d’espoliació fiscal, espoliació artística
ANTONI LLENA
16/06/2013
A més d’espoliació fiscal, espoliació artística XAVIER BERTRAL
La majoria de ciutadans catalans ja han començat a adonar-se de l’espoliació que el govern espanyol perpetra al Principat de Catalunya. Segons estimacions fiables del departament d’Economia, el dèficit fiscal del 2010 va pujar a 16.543 milions d’euros. El drenatge fiscal acumulat és, doncs, de 230.500 milions. En vista d’aquesta realitat ara és el moment d’actuar tots com un sol home. Hem de defugir la confrontació, que pot emboirar les dades, i fer girar els ulls cap a àmbits que no admetin discussió.
Si les xifres econòmiques ens esparveren, cal evidenciar el desfalc d’una manera més gràfica, perquè el menys avesat a sumar i restar ho pugui entendre d’una manera clara i senzilla. Agafem d’exemple l’espoliació d’obres d’art comesa per l’estat espanyol. Si la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya no té ni una sola obra del pintor català Joan Miró, és bo de saber que, en canvi, el Museu d’Art Reina Sofia de Madrid en té (comptant pintures, escultures, dibuixos, obra gràfica i llibres d’artista) prop de quatre-centes. I la immensa majoria -un 80%, m’atreviria a dir- hi han anat a parar en concepte de drets de successió. D’impost general sobre les persones físiques. Un benefici del qual ens han exclòs. L’Estat, en el repartiment que fa d’aquesta matèria, mostra a la descarada un sentit de l’equitat ben groller. La gran majoria de ciutadans catalans saben que aporten al pastís col·lectiu més farina i llevat que ningú, però que a l’hora de repartir-lo el gran amo ens en dóna el bocí més esquifit. I en el cas de les obres d’art, el repartiment encara és més escandalós. Tot i ésser una societat productora de matèria artística, del guany, la nostra comunitat no en percep ni les engrunes.
Algunes obres d’aquest artista que ara podem veure a Madrid formaven part del fons de la Fundació Joan Miró. La seu de la Fundació és un edifici alçat en un terreny que l’Ajuntament de Barcelona va cedir-li, un edifici construït per l’arquitecte Josep Lluís Sert, que Miró va omplir amb obres de la seva propietat, per retre tribut al seu poble. La creació de la Fundació Miró de Palma respon a un guió semblant.
Tanta generositat no compta? Doncs es veu que no: els dos Mirós més representatius que hi havia a la seu barcelonina van volar cap a Madrid després de la seva mort. I, de gota en gota, hi ha anat a parar, en compensació de drets, el llegat que els seus hereus, un cop morts, hi tenien dipositat. I ara aquestes obres serveixen a la capital espanyola per gallejar d’una de les col·leccions més importants del gran pintor «espanyol». Si l’Estat hagués actuat amb sensibilitat envers un artista tan generós, si hagués tingut un cert sentit de modernitat i no pas mentalitat imperialista, hauria permès que els drets de successió haguessin beneficiat, sobretot, les fundacions Miró o el nostre Museu Nacional, que haurien esdevingut centres d’estudis mironians de referència mundial. Un guany més productiu, a la llarga, que no pas el que s’obté quan les obres es fan servir de botí de conquesta.
Potser si l’estat espanyol hagués actuat així, ara no es trobaria que se li acaba la bicoca. Demano als nostres representants polítics que, arribat el moment de negociar el repartiment de béns, no es descuidin de defensar decididament el retorn del patrimoni artístic. Que tinguin present de considerar, a part de la indiscutible dimensió espiritual de l’art, la dimensió política de l’art. Com farem que els nostres museus siguin presents al món si no enclouen obres d’autors moderns de primer nivell, obres pinyol , que els permetin de negociar intercanvis?
I, encara sobre el MNAC, cal recordar que aquest museu solament disposa de dues obres del pintor Salvador Dalí. El museu de Madrid, en canvi, en té cobrades més de cent. Traspassat el pintor -quan els corbs afamats de botí ja l’havien afalagat per fer-li canviar la destinació del llegat-, les obres més emblemàtiques varen ésser despenjades de Figueres i penjades al museu de Madrid. Que l’artista hagués fet hereu l’estat espanyol no justifica que les obres que té el museu madrileny al magatzem no puguin ésser exhibides al principal museu de la seva terra natal. El lema sempre és el mateix: vosaltres feu coses, que nosaltres vindrem i ens les emportarem. Per raó d’estat. Impunement.
Si aquesta vegada no ens prenem seriosament -amb calma i constància, però seriosament- el projecte independentista, val més que ens ho fem mirar. Què és capaç d’oferir-nos l’estat espanyol, tret d’espoliació i garrotades?
Joan A. Forès
Reflexions
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/
