El cant dels ocells (1705)

El Cant dels Ocells és una nadala catalana de gran èxit als segles XVII, inicis del XVIII i XX.  Pau Casals va popularitzar la versió més coneguda de la cançó, la qual  interpretava al començament de tots els seus concerts des del seu exili,  l’any 1939. Fruit del sentiment catalanista de Pau Casals, sentiment confrontat amb els seguidors del franquisme, i d’una conferència a la seu de les Nacions Unides (I am a Catalan) on va interpretar aquesta cançó, El cant dels ocells ha esdevingut un símbol de pau i llibertat a arreu del món, però de  manera significativa a Catalunya, on se sol usar per acomiadar als  difunts el dia de l’enterrament i és considerada símbol nacional.

No obstant, avui parlarem de la versió conservada en un full aïllat de 1705 i porta per títol Cant dels Aucells quan arrivaren los vaxells davant de Barcelona y del desembarco de Carles III (que Déu guarde), ja que a finals d’agost el nou rei arribava a Barcelona. La cançó s’ha d’entendre com una de les que foren dictades en aquest moment per donar suport a l’opció austriacista i animar els partidaris d’aquesta causa.

Cant dels aucells 1705

Pamflet amb el Cant dels aucells, de 1705

El to combatiu i partidari del text és evident, amb la denominació de bord i de ponçonya adreçada a Felip V (i el menyspreu als cracs, o sigui, als Borbons) i, en canvi, les lloances als aliats d’aquell moment.

El cant dels ocells s’ha d’entendre com un dels cants de la nit de Nadal, segurament adequat a les llibertats d’orgue o de música de la missa de matines, tot fent referència a la natura que aquella nit transforma l’hivern en primavera, i fent aparèixer el cant de tots els ocells del bon temps que prenen ordenadament la paraula. Segons una tradició estesa per tot Europa, aquesta nit màgica (del sol renascut en el solstici d’hivern) les bèsties adquireixen la capacitat de parlar i de predir el futur i la benaurança d’un nou temps que s’obre. A més, dins de les llibertats d’orgue a les esglésies, els assistents feien sonar reclams de tota classe d’ocells —els homes al cor o els nens al costat de l’altar—, fet que hauria propiciat la cançó. Aquesta pràctica de fer cantar els ocells a l’església en la nit de Nadal encara ha arribat al segle XX en llocs concrets, com Albons a l’Empordà, o a l’illa canària de La Palma, o a Sant Llorenç des Cardassar (on encara es fa en els interludis del Cant de la Sibil·la). Fins i tot en alguns llocs els assistents duien ocells vius en gàbies tapades, que destapaven en el moment del naixement de Jesús perquè es posessin tots a cantar alhora. I en algun lloc jugaven amb el cant del gall amagat darrere l’altar (com en anys recents encara s’havia fet a Granollers de la Plana (Gurb, Osona).

Per tant, no va ser cap atzar que en l’arribada de Carles III a Barcelona l’any 1705 es dictés una lloança de benvinguda precisament fent la paròdia o transformació de la cançó nadalenca dels ocells. D’aquesta manera s’indicava simbòlicament la nova etapa política i social que encetava la nova casa reial, la nova era d’esperança i de fertilitat que s’obria a l’aleshores denominada «nació catalana» (que ara coincidiria gairebé amb els territoris dels Països Catalans).

La història, com ja sabem, va anar per camins força menys primaverals.

Extret parcialment de “Les cançons dictades al segle XVII i principis del XVIII”, a Recerca Musicològica XIX, 2009, pàgs. 229-240, de Jaume Ayats.

Aquesta entrada ha esta publicada en Altres, Cultura, General, Història, Llengua. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: El cant dels ocells (1705)

  1. Adela Martí i Batlle diu:

    Sempre m’ha agradat molt aquesta cançó

  2. Teresa March Adell diu:

    No em miro massa els blocs per manca de temps però avui estic molt contenta d’haver entrat en aquest. Bona feina!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *