Bon dia,
1. Avui tenim un dia, diguem-ne contundent, adrecem una convocatòria de l’ANC per a concentrar-nos davant del Palau de Pedralbes amb estelades a les 18h, que malgrat ser improvisada esperem que sigui reeixida i nombrosa! I si més no sorollosa! Avui hem de ser-hi! Si al President no li donen veu als Ciutadans de Catalunya no ens poden fer callar! Som-hi!
2. I en la línia de la lletra de l’Himne Nacional («endarrera aquesta gent tan ufana i tant superba«) aquí us deixem el darrer article d’en Salvador Cardús sobre la ceguera i l’imperialisme espanyol.
I tot seguit trobareu un altre gran article, aquest de l’editorial d’en Vicent Partal avui al diari digital Vilaweb, que ja ha estat comentat pel company dels GOAL en Joan Forés de manera ben encertada! Gaudiu de la contundència!
23.10.2013
Ja no ens fan por, ni ens humilien
Salvador Cardús
23.10.2013
Els poders de l’estat espanyol finalment han entès que el desafiament dels catalans anava de debò i han decidit que a ells també se’ls ha acabat el bròquil, i que a l’enemic, ni aigua. L’estat espanyol està convençut que Catalunya, tard o d’hora, s’arronsarà. Cal escanyar-la econòmicament. Cal desprestigiar els seus líders polítics –particularment, el president Artur Mas– i, si convé, les elits que no facin costat a l’estat. I cal fer por, molta por, anunciant les set plagues d’Egipte o els quatre genets de l’Apocalipsi.
Tanmateix, una cosa que sembla que no fan els poders de l’estat –perquè no els deu convenir, o no són capaços de capir-ho– és analitzar les raons del desafiament català. Encara no han entès per què els catalans hem canviat el nostre victimisme tradicional, que els era tan còmode, per un estat de llibertat mental capaç de girar full a la vella condició de súbdits. I, segons la meva tesi, el clic va ser la humiliació a què vam ser sotmesos amb la derrota del projecte estatutari del 2006 –allò de passar-hi el ribot sense deixar-hi res de fonamental– i la sentència del Tribunal Constitucional posterior. La humiliació, sí, però sobretot com hi vam reaccionar.
Això fins al punt que, cec a les causes de tot plegat, l’estat espanyol insisteix a humiliar-nos, convençut que és invencible i que ens doblegarà. Efectivament: no ens espanta, ens vol humiliar. Ens volen humiliar col·lectivament quan repeteixen com lloros –és la consigna– que la independència és ‘impossible’. I ens volen humiliar en la figura del nostre president, sotmetent-lo a vexacions protocol·làries, bé amb la complicitat dels directius de Foment, bé al crit de ‘hostes vingueren que de casa ens tragueren’ a què s’acull el ministre de la metròpoli, José Manuel García-Margallo. Però no humilia qui vol sinó qui pot. I ara mateix la seva pólvora és mullada.
Efectivament, la seva estratègia parteix d’una anàlisi equivocada i d’un desconeixement profund dels catalans, perquè mai no ens han reconegut com allò que som: una nació. I també delata tota una manera d’entendre la política: la que després d’oferir diàleg et clava un ganivet per l’esquena. És l’Espanya del ‘más vale honra sin barcos que barcos sin honra’ de Casto Méndez-Núñez. És el Madrid que fa política com qui juga al seu joc preferit, el mus, fet d’enganys i desafiant al tot o res. Però s’han equivocat. Perquè aquesta vegada no sé si Espanya conservarà l’honra, però tornarà a perdre l’armada. I, en el tot o res, es quedarà en el res. Ep! Sempre que mantinguem la dignitat que demostra el president Artur Mas.
Benvolguts,
Avui comentem l’Editorial d’en Vicent Partal a Vilaweb.
Uns aclariments. L’ONU en anglès s’escriu UNO (United nations Organization), per tant el que jo recordo que deien era: ‘Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos’,que és molt més coherent i explícit!
El menyspreu que demostra envers tot allò que no li convé. O sigui: Piensa el ladrón que todos son de su condición.
O envers tot allò que ignora, com totes les llengües diferents del castellà. Tal com explicava Antonio Machado i tal com encertadament reproduïa el FER fa 3 anys:
Vicent Partal
23.10.2013
L’Espanya que menysprea
El virus de l’autarquia sembla ben inoculat en la societat espanyola: es consideren el centre del món i tot gira entorn seu.
Aquesta Espanya que menysprea només és una de les Espanyes possibles, però apareix i reapareix com l’hegemònica i la més cridanera.
Un dels greus problemes històrics d’Espanya és el menyspreu que demostra envers tot allò que no li convé. Un menyspreu tribal, diria que racial si no fos que és inexacte. Recorde que quan era menut em sorprenien els peculiars eslògans d’adhesió al règim franquista. ‘Si ellos tienen ONU, nosotros dos’ el recorde especialment. Pobre de mi, no entenia que aquell joc de paraules era testicular i vaig posar en un compromís mon pare que feia mans i mànigues per explicar-se. L’ONU? Per als de la Plaza de Oriente tant hi feia. Ells, i el seu Franco, eren molt més importants que l’organització mundial. I s’ho creien de debò.
Aleshores menyspreaven l’ONU com ara menystenen el Tribunal d’Estrasburg. O la Generalitat de Catalunya. Portades de diaris insultant els jutges del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Personatges famosos fent el ridícul a Twitter, on demanen que tots ens referim a aquests jutges dient-los ‘fills de puta’, ministres excitant la ciutadania contra un tribunal que és, també, nostre simplement perquè no el controlen.
El virus de l’autarquia sembla, en vist de tot plegat, ben inoculat en la societat espanyola: ells són el centre del món, s’hi consideren i tot gira entorn seu. Cosa que seria perillosa, si fos certa, però que al capdavall és simplement ridícula tenint en compte què són en realitat. Què representen. Quin pes tenen.
I tanmateix l’Espanya que menysprea és una nosa permanent.
· És aquella que es vanta de no saber idiomes,
· Que es mostra satisfeta d’ignorar els altres i els seus invents,
· La que creu que els sud-americans han d’estar al seu servei perquè ells són la mare pàtria i els ho deuen tot,
· La que considera Portugal una anomalia històrica que caldria canviar,
· França un veí de qui no poden fiar-se
· Andalusia una reserva festiva
· La xarxa ferroviària un bitllet d’anada i tornada als ministeris.
· La que s’enerva perquè els gibraltarencs s’estimen més no ser espanyols.
· Perquè nosaltres ens en volem anar.
Aquesta Espanya que menysprea només és una de les Espanyes possibles, però apareix i reapareix com l’hegemònica i la més cridanera, alhora el seu propi més gran enemic. I obsedida a no ser impura, a no cedir mai sota cap circumstància, a no repensar-se, esdevé insuportable. Literalment.
Vicent Partal
Comentari:
Josep Usó: L’Espanya immutable, eterna i excloent sempre sembla imposar-se a totes les altres possibles. És aquella a la què, per a pertànyer-hi, cal provar la puresa de la sang. Aquella que rebutja, sovint sense arguments, tot allò que no «li és propi». La de les cançons amb títols com «Y viva España», «españolear» o d’altres de pitjors. Aquella que tanca files davant qualsevol dissidència, qualsevol opinió diferent de la oficial per a tot el ramat. Sense distinció entre «dretes i esquerres». La mateixa que, conflicte rere conflicte, va perdent-ne trossos. Com diuen al meu poble, a cada bugada un llençol. Però que, sempre, sempre, té la Raó. La única, la indiscutible, la inquestionable. La mateixa de la què, històricament i sense interrupció, es van deslligant més i més pobles. Perquè no són prou purs. No parlen com ells, no pensen com ells, no són com ells, no els agrada el mateix que a ells… i això no ho poden suportar. Sembla que, la propera bugada, serà Catalunya. Això, si una jutgessa argentina no els deixa sense la bugada sencera, després del llençol perdut al Tribunal dels Drets Humans d’estrasburg.
Salut i Unitat d’Acció
Sergi Alcon i Gibert
